dilluns, 9 de gener de 2012

70 anys - Inici d'una nova etapa

  • HOMENATGE ALS NOSTRES ARTISTES QUE NO PODEM OBLIDAR

Del 12 de gener al 4 de febrer de 2012

Anglada, Lola
Asensio, Joaquim
Bagaria, Lluís
Barta, Montserrat
Capdevila, Manuel
Cardellà, Carles
Cesc
Cornet, Gaietà
Costa, Josep «Picarol»
Dargallo, Remigius
Elias, Feliu «Apa»
Espriu, Francesc
García Estragués, Francesc
Gosé, Xavier
Grau Sala, Emili
Hurtuna, Josep
Juez, Jaume «Xirinius»
Junceda, Joan G.
Llaverias, Joan
Llimona, Mercè
Lloveras, Frederic
Marí Ribas, Antoni
Mestres, Apel·les
Muntañola, Antoni
Opisso, Ricard
Renefer, Raymond
Riera Rojas, Roc
Robledano, José
Roca Delpech, Jaume
Rogent, Ramon
Sanjuan, Bernat
Suñé, Samuel
Tatiana
Tona, Rafel
Torné Esquius, Pere
Vazquez, Nicanor



Benvolguts amics i clients,



El mes de febrer de 1927, el meu avi, Segimon Rovira i Bori, obria a la Rambla de Catalunya 62 un local comercial de papereria, objectes d’escriptori i impremta; ara farà 85 anys. El mes de novembre de 1942, ell mateix, a l’antic magatzem de la impremta inaugurava una galeria d’art: la SALA ROVIRA, ara farà 70 anys.
Durant tot aquest temps, tres generacions de la família Rovira hem anat desenvolupant la nostra tasca: el meu avi fins l’any 1965; el meu pare, Antoni Rovira i Juyol, fins l’any 1980 i, a la seva sobtada mort, jo mateix, Segimon Rovira i Cambra, des d’aleshores fins enguany.
D’aquesta manera s’ha completat una extensa i rica etapa, on sempre hem intentat de fer prevaldre l’atenció al client amb rigor i professionalitat, tot adequant l’espai físic a les noves necessitats amb la remodelació de la botiga, l’any 1976, i de la sala, els anys 1966 i 1992.
Per visualitzar aquesta etapa esmentada, us presentem aquesta exposició, que vol ser un homenatge a l’esperit de la sala i de la botiga, que ara clou a Rambla de Catalunya. S’acaba una etapa, però ja estem treballant per a una nova amb diferents formats i objectius. Aviat us n’informarem a través de la nostra pàgina web: www.salarovira.cat
Us volem agrair a tots vosaltres, familiars, amics, treballadors de la casa, artistes, crítics, clients i visitants, el suport i la confiança que, durant tants i tants anys, ens heu donat. Ens heu encoratjat i heu fet factible aquest establiment. Gràcies a tots.

Segimon Rovira i Cambra
Barcelona, gener 2012


La Sala Rovira i el seu gran esforç durant 70 anys
Façana Sala Rovira 
Amb l’actual exposició la Sala Rovira dóna per finalitzada una llarga i sempre positiva etapa de servei a l’activitat comercial catalana i, en especial, a l’art que genera el país. Les actuals circumstàncies, tan poc favorables a la majoria d’activitats, han aconsellat un canvi d’orien- tació i nous reptes. Segimon Rovira i Cambra, l’actual responsable d’una trajectòria que començà amb el seu avi Segimon i seguí amb el seu pare, Antoni, ha hagut de prendre aquesta dràstica decisió. Ell l’explica amb la seva habitual contenció, dins del dolor que li produeix. I, a més a més, ha volgut que jo, amic seu des de fa anys, com també ho sóc de la seva ben trobada família, l’acompanyi. Creu que els anys que porto dedicat a tractar periodísticament les qüestions de cultura de Catalunya em permeten de representar amb una certa dignitat tots els col·leccionistes, crítics i ciutadans que de manera individual i col·lectiva sentim el que és una veritable pèrdua. Intentaré, si més no, fer el màxim per a estar a l’alçada del que se’m demana.
He acompanyat les activitats de la Sala Rovira, tant amb presentacions com amb puntuals referències periodístiques, al llarg de cinquanta anys. No són pas tots els que ella té d’existència, però marquen un període ampli en el qual, conscient de la bona tasca que sempre ha dut a terme, m’he implicat amb les meves opinions. Perquè sempre he pensat –ho he de dir ben fort i clar– que darrere del tan necessari esperit comercial que ha existit, hi havia un esperit de ferma i tossuda catalanitat.



Cesc
Primer, amb la fundació en temps de la Dictadura de Primo de Rivera; després, amb el gloriós esclat de la Generalitat republicana –hi ha testimonis gràfics sobre les diades del Llibre i reformes a la botiga–; i, acabada la guerra civil, en el començament d’una llarga travessia pel desert de la dictadura franquista. Un llarg enfilall d’exposicions, que començà amb una de dedicada als dibuixos d’Isidre Nonell, que, malgrat no aconseguir ni una venda, fou l’esperó per a seguir, amb constància i sense cap mena de defalliment, al llarg de setanta anys, de portes obertes als artistes que hi han exposat i a la ciutadania que de cap manera no volia perdre la identitat catalana. Així, a la Sala Rovira, amb respecte a col·legues d’altres llocs, sempre han trobat comprensió i ajut, quan s’ha necessitat, abans i ara, dins de l’actual democràcia. El dibuix català, base fonamental de l’art plàstic en general i moltes vegades memòria entre nosaltres d’una trajectòria que ens van voler fer oblidar, sempre ha trobat a Sala Rovira un lloc preferent. I ara, quan dedica aquesta darrera exposició al local de Rambla de Cata- lunya 62 –que ha fet emblemàtic– a un seguit d’artistes desapareguts, amb els quals també ret homenatge als qui feliçment encara són vius, cal recordar-ho. Les persones passem, però els exemples queden, i en aquest període de general ensulsiada, que en diem crisi, la trajectòria de la Sala Rovira ens ha de servir per a reaccionar i ésser de nou forts.
Josep M. Cadena



 Mostra de l'exposició commemorativa