diumenge, 29 de maig de 2011

Susagna Urgell


OBRA PICTÒRICA

SOBRE ELS POEMES VISTES AL MAR DE JOAN MARAGALL





Del 31 de maig al 25 de juny de 2011


Una altra nitidesa inesperada

L’encant que encara captiva en la poesia de Joan Maragall és degut en una gran part a la seva nitidesa espontània. No hi ha cap mena d’artifici, i encara menys un esforç per a agençar la bellesa que percep al seu voltant.
La nitidesa és un tret que abraça la ingenuïtat paradoxal de l’adult, capaç de meravellar-se i de quedar captivat, no pas menys que la senzillesa, la claredat, l’autenticitat i una certa transparència.
És cert: ho tenim en la seva poesia i per això hi descansem.
Però ara Susagna Urgell s’ha plantejat de transposar quelcom d’aquell encant per la nitidesa en el seu art propi, que des de 1988 és la pintura. Com recollir-ho visualment?
Les noves tecnologies i, particularment, la informàtica, gràcies paradoxalment a la seva complexitat, permeten d'apartar – no precisament rebutjar- una gran quantitat de trets accessoris i despullar l’entranya nítida de la realitat: en aquest cas, la realitat verbal maragalliana.
Això és el que pretén —i sovint aconsegueix— la recerca tècnica de Susagna Urgell, la qual afegeix al treball dels pinzells la manipulació de la realitat que aquells aporten, gràcies a una penetració en la seva entranya de manera informàtica. Una cosa realment inconcebible per a Velázquez, Rubens, Rafael, Goya o Fortuny, però avui tan assequible com sorprenent. La realitat pintada obre la seva entranya a la visió: és la mateixa, però la veiem nova.
Però és més encara: una via inesperada de trànsit i potser un vincle de relació entre l’art de la paraula i l’art de la visió. Des d’aquest intent es pot albirar en el futur quelcom que seria anomenat un «art total», si aquesta expressió no sonés massa emfàtica; és prerible atenir-nos ara com ara a la trobada amb l'intent humil. I al tast condicionat del plaer que comença a oferir.
Serà qüestió de reflexionar a poc a poc sobre aquesta versió inesperada de la realitat estètica: que la veiem «una altra» tot i ser «la mateixa». Probablement ens trobem en un llindar que suggereix futures sorpreses. Però, de moment, gaudim novament que Joan Maragall hagi suggerit a Susagna Urgell unes visions que ella mateixa reconverteix en «una altra» bellesa inesperada. I com que, efectivament, se'ns presenta més nítida, també és més maragalliana.
Federico Revilla

divendres, 6 de maig de 2011

JUNCEDA I EL SEU ENTORN ARTÍSTIC


Del 28 d’abril al 28 de maig de 2011








Enguany s’han complert (13 de febrer) cent trenta anys de la naixença, i s’arribarà (10 de setembre) als seixanta-tres de la mort de Joan G. Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 - Blanes, Selva, 1948). Aquestes dates no són certament prou emblemàtiques per a programar commemoracions especials, però ofereixen un sentit especial del temps històric transcorregut. Així podem veure la figura d’aquell artista català no tan sols com la del gran dibuixant que era, sinó com un dels principals elements impulsors d’una acció que cada cop em sembla més necessària de recordar: la reivindicació de l’època en què tant va destacar Junceda. Perquè no tinc cap dubte que fou una de les més importants per a l’art i la cultura pròpies d’un país com el nostre, que avançava cap a la plena autarquia i es dotava de tots els elements necessaris per a poder aconseguir-la.
La mort, fa uns anys, d’Esperança Junceda, la filla que quedava d’aquell gran esperit creatiu, la qual cuidà de conservar la seva memòria amb un conjunt de peces i documents que havien quedat dins l’àmbit familiar, ha fet que les seves hereves, amb un sentit participatiu que les honora, posin ara a l’abast de la ciutadania un seguit d’obres d’art que responen a l’època d’aquell artista i que eren les que conservava prop seu amb més estima. Són les que figuren en aquesta exposició que, encara que presidida pel gran retrat que Feliu Elias, “Apa”, realitzà del seu amic i que és digne d’un museu, té com a principals elements obres que li dedicaren els seus principals amics i companys. (Cal remarcar, però, que també hi figura l’original de l’únic dibuix que Junceda, sota el pseudònim “Jafet”, realitzà per al primitiu “Papitu”, una veritable raresa).
En primer lloc hi podem trobar obres de Gaietà Cornet i de Joan Llaverias (dues excel·lents representacions de la Costa Brava), els amics i companys que acolliren Junceda l’any 1902, quan demanà poder col·laborar a “¡Cu-Cut!”, i amb el qual compartiren, durant anys, una excel·lent tasca a “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx” i a les col·leccions de contes de l’editorial Baguñà. I, fent-los costat, es troben altres exemples de bona factura, com són les obres de Nonell, Lola Anglada, Francesc Gimeno, Ricard Opisso, Rafael Pérez Barradas, Pere Pruna, Valentí Castanys, Gustau Vila “Grapa”, Jaume Juez “Xirinius”, D’Ivori, Gabriel Amat i Josep Mompou, així com altres amb els quals, en conjunt, representen diversos estadis d’una mateixa generació creativa.
Disposo, com és natural en un catàleg com aquest, de poc espai. Però l’aprofito per insistir que cal que vegin aquesta exposició, plenament representativa de l’època a la qual pertany. Amb ella, i al voltant de la figura de Junceda, s’aconsegueix donar el perfum d’uns temps que cal recuperar en esperit, però també en realitzacions exemplars.
Josep M. Cadena