Susagna Urgell

OBRA PICTÒRICA

SOBRE ELS POEMES VISTES AL MAR DE JOAN MARAGALL

Del 31 de maig al 25 de juny de 2011

Una altra nitidesa inesperada

L’encant que encara captiva en la poesia de Joan Maragall és degut en una gran part a la seva nitidesa espontània. No hi ha cap mena d’artifici, i encara menys un esforç per a agençar la bellesa que percep al seu voltant.

La nitidesa és un tret que abraça la ingenuïtat paradoxal de l’adult, capaç de meravellar-se i de quedar captivat, no pas menys que la senzillesa, la claredat, l’autenticitat i una certa transparència.

És cert: ho tenim en la seva poesia i per això hi descansem.

Però ara Susagna Urgell s’ha plantejat de transposar quelcom d’aquell encant per la nitidesa en el seu art propi, que des de 1988 és la pintura. Com recollir-ho visualment?

Les noves tecnologies i, particularment, la informàtica, gràcies paradoxalment a la seva complexitat, permeten d'apartar – no precisament rebutjar- una gran quantitat de trets accessoris i despullar l’entranya nítida de la realitat: en aquest cas, la realitat verbal maragalliana.

Això és el que pretén —i sovint aconsegueix— la recerca tècnica de Susagna Urgell, la qual afegeix al treball dels pinzells la manipulació de la realitat que aquells aporten, gràcies a una penetració en la seva entranya de manera informàtica. Una cosa realment inconcebible per a Velázquez, Rubens, Rafael, Goya o Fortuny, però avui tan assequible com sorprenent. La realitat pintada obre la seva entranya a la visió: és la mateixa, però la veiem nova.

Però és més encara: una via inesperada de trànsit i potser un vincle de relació entre l’art de la paraula i l’art de la visió. Des d’aquest intent es pot albirar en el futur quelcom que seria anomenat un «art total», si aquesta expressió no sonés massa emfàtica; és prerible atenir-nos ara com ara a la trobada amb l'intent humil. I al tast condicionat del plaer que comença a oferir.

Serà qüestió de reflexionar a poc a poc sobre aquesta versió inesperada de la realitat estètica: que la veiem «una altra» tot i ser «la mateixa». Probablement ens trobem en un llindar que suggereix futures sorpreses. Però, de moment, gaudim novament que Joan Maragall hagi suggerit a Susagna Urgell unes visions que ella mateixa reconverteix en «una altra» bellesa inesperada. I com que, efectivament, se'ns presenta més nítida, també és més maragalliana.

Federico Revilla

JUNCEDA I EL SEU ENTORN ARTÍSTIC

Del 28 d’abril al 28 de maig de 2011

Enguany s’han complert (13 de febrer) cent trenta anys de la naixença, i s’arribarà (10 de setembre) als seixanta-tres de la mort de Joan G. Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 - Blanes, Selva, 1948). Aquestes dates no són certament prou emblemàtiques per a programar commemoracions especials, però ofereixen un sentit especial del temps històric transcorregut. Així podem veure la figura d’aquell artista català no tan sols com la del gran dibuixant que era, sinó com un dels principals elements impulsors d’una acció que cada cop em sembla més necessària de recordar: la reivindicació de l’època en què tant va destacar Junceda. Perquè no tinc cap dubte que fou una de les més importants per a l’art i la cultura pròpies d’un país com el nostre, que avançava cap a la plena autarquia i es dotava de tots els elements necessaris per a poder aconseguir-la.

La mort, fa uns anys, d’Esperança Junceda, la filla que quedava d’aquell gran esperit creatiu, la qual cuidà de conservar la seva memòria amb un conjunt de peces i documents que havien quedat dins l’àmbit familiar, ha fet que les seves hereves, amb un sentit participatiu que les honora, posin ara a l’abast de la ciutadania un seguit d’obres d’art que responen a l’època d’aquell artista i que eren les que conservava prop seu amb més estima. Són les que figuren en aquesta exposició que, encara que presidida pel gran retrat que Feliu Elias, “Apa”, realitzà del seu amic i que és digne d’un museu, té com a principals elements obres que li dedicaren els seus principals amics i companys. (Cal remarcar, però, que també hi figura l’original de l’únic dibuix que Junceda, sota el pseudònim “Jafet”, realitzà per al primitiu “Papitu”, una veritable raresa).

En primer lloc hi podem trobar obres de Gaietà Cornet i de Joan Llaverias (dues excel·lents representacions de la Costa Brava), els amics i companys que acolliren Junceda l’any 1902, quan demanà poder col·laborar a “¡Cu-Cut!”, i amb el qual compartiren, durant anys, una excel·lent tasca a “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx” i a les col·leccions de contes de l’editorial Baguñà. I, fent-los costat, es troben altres exemples de bona factura, com són les obres de Nonell, Lola Anglada, Francesc Gimeno, Ricard Opisso, Rafael Pérez Barradas, Pere Pruna, Valentí Castanys, Gustau Vila “Grapa”, Jaume Juez “Xirinius”, D’Ivori, Gabriel Amat i Josep Mompou, així com altres amb els quals, en conjunt, representen diversos estadis d’una mateixa generació creativa.

Disposo, com és natural en un catàleg com aquest, de poc espai. Però l’aprofito per insistir que cal que vegin aquesta exposició, plenament representativa de l’època a la qual pertany. Amb ella, i al voltant de la figura de Junceda, s’aconsegueix donar el perfum d’uns temps que cal recuperar en esperit, però també en realitzacions exemplars.

Josep M. Cadena

ROSA SERRA

ESCULTURES

Del 15 de març al 23 d’abril de 2011.

DIBUIXOS A L’ENTORN DEL ROMÀNIC

• J. GUINDULAIN

De l’1 al 12 de març de 2011

A L’ENTORN DEL ROMÀNIC

Jaume Guindulain és un veterà dibuixant paisatgista, que podem catalogar com a pertanyent a l’Escola d’Olot, ja que de molt jove va assistir, com a deixeble preferent, al taller d’en Pere Gussinyé.

L’any 1977 participà en la II Fira Nacional del Dibuix, celebrada a la Rambla de Catalunya de Barcelona.

L’any 1987 presentà una exposició en solitari a la Sala Rovira de Barcelona. També hi fou present en la celebració dels 50 anys d’aquesta Sala, l’any 1992.

Altrament ha participat en exposicions col·lectives.

D’aquest dibuixant podríem dir que, de la corporeïtat del que veu, ell sempre n’acaba traient el seu esperit.

Febrer - Dibuixos al carbó - De l’1 al 27 de febrer de 2011

DIBUIXOS AL CARBÓ

• J. ROBLEDANO (1884-1974)
• N. VÁZQUEZ (1861-1930)
• J. HURTUNA (1913-1978
• R. RENEFER (1879-1957)
• X. GOSÉ (1876-1915)

CRISTINA LOSANTOS

Del 2 de desembre al 29 de gener Cristina Losantos

Hola, Cristina,

Sempre he cregut que la il·lustració és una cosina del disseny gràfic. Això vol dir que tu i jo som cosins? No ho sé, ja en parlarem un altre dia. Però el que és segur és que aquest és el motiu per escriure unes línies sobre les relacions entre aquests dos àmbits de creació. Ja tenim una coincidència cabdal, la creativitat; una  altra, la comunicació, i la tercera, la visualització formal del resultat. I, a més, estem d’acord que els processos creatius tenen similituds, ja que la forma final és el resultat de tot el procés conceptual.

En definitiva, tenim un emissor i un receptor, i nosaltres, al mig fent de pont entre els uns i els altres, és a dir, fem la traducció visual del que un vol dir i l’altre rep.

Per arribar a respectar l’interès del receptor, sigui quina sigui la seva edat, hem de ser capaços de connectar-hi: tu ho aconsegueixes amb subtilesa iconogràfica, amb segones intencions visuals i amb un discurs formal entre línies. Sembla que no passi res, però passa molt, ja que la recreació sistemàtica d’un cert imaginari clàssic és el que m’interessa del teu treball.

La il·lustració mai no ha de ser definida fins al punt que esdevingui un discurs tancat, sense possibilitats expansives. Crec que tens una necessitat de síntesi formal atractiva sense trair els teus reconeguts atributs de reduir conceptes molt complexos a línies molt accessibles, ressaltant el que és essencial d’un article, d’un conte, d’una llegenda o d’una faula.

Per tant, les teves il·lustracions no han de ser obligatòriament imatges simples, tot i que sí senzilles. La recerca de la senzillesa és important perquè hi ha un procés de síntesi que acumula elements de valor narratiu i informatiu en una sola imatge. La simplicitat, per contra, el que fa és treure potencial narratiu a la imatge.

En realitat, ets una cronista visual, perquè la curiositat del fet quotidià és part de la teva expressió i t’obliga a cercar mirades, expressions i espais, i aquest bagatge s’incorpora al teu treball i n’enriqueix el resultat.

Una abraçada,

Claret Serrahima

TATIANA - Exposició Homenatge

Del 5 al 30 de novembre exposició en homenatge a Tatiana (1955 - 2010)