Sala Rovira a les Xarxes Socials

Segueix-nos! 

En breu rependrem la nostra activitat amb nous formats! 

70 anys - Inici d'una nova etapa

• HOMENATGE ALS NOSTRES ARTISTES QUE NO PODEM OBLIDAR

Del 12 de gener al 4 de febrer de 2012

Anglada, Lola
Asensio, Joaquim
Bagaria, Lluís
Barta, Montserrat
Capdevila, Manuel
Cardellà, Carles
Cesc
Cornet, Gaietà
Costa, Josep «Picarol»
Dargallo, Remigius
Elias, Feliu «Apa»
Espriu, Francesc
García Estragués, Francesc
Gosé, Xavier
Grau Sala, Emili
Hurtuna, Josep
Juez, Jaume «Xirinius»
Junceda, Joan G.

Llaverias, Joan
Llimona, Mercè
Lloveras, Frederic
Marí Ribas, Antoni
Mestres, Apel·les
Muntañola, Antoni
Opisso, Ricard
Renefer, Raymond
Riera Rojas, Roc
Robledano, José
Roca Delpech, Jaume
Rogent, Ramon
Sanjuan, Bernat
Suñé, Samuel
Tatiana
Tona, Rafel
Torné Esquius, Pere
Vazquez, Nicanor

Benvolguts amics i clients,

El mes de febrer de 1927, el meu avi, Segimon Rovira i Bori, obria a la Rambla de Catalunya 62 un local comercial de papereria, objectes d’escriptori i impremta; ara farà 85 anys. El mes de novembre de 1942, ell mateix, a l’antic magatzem de la impremta inaugurava una galeria d’art: la SALA ROVIRA, ara farà 70 anys.

Durant tot aquest temps, tres generacions de la família Rovira hem anat desenvolupant la nostra tasca: el meu avi fins l’any 1965; el meu pare, Antoni Rovira i Juyol, fins l’any 1980 i, a la seva sobtada mort, jo mateix, Segimon Rovira i Cambra, des d’aleshores fins enguany.

D’aquesta manera s’ha completat una extensa i rica etapa, on sempre hem intentat de fer prevaldre l’atenció al client amb rigor i professionalitat, tot adequant l’espai físic a les noves necessitats amb la remodelació de la botiga, l’any 1976, i de la sala, els anys 1966 i 1992.

Per visualitzar aquesta etapa esmentada, us presentem aquesta exposició, que vol ser un homenatge a l’esperit de la sala i de la botiga, que ara clou a Rambla de Catalunya. S’acaba una etapa, però ja estem treballant per a una nova amb diferents formats i objectius. Aviat us n’informarem a través de la nostra pàgina web: www.salarovira.cat

Us volem agrair a tots vosaltres, familiars, amics, treballadors de la casa, artistes, crítics, clients i visitants, el suport i la confiança que, durant tants i tants anys, ens heu donat. Ens heu encoratjat i heu fet factible aquest establiment. Gràcies a tots.

Segimon Rovira i Cambra

Barcelona, gener 2012

La Sala Rovira i el seu gran esforç durant 70 anys

Façana Sala Rovira 

Amb l’actual exposició la Sala Rovira dóna per finalitzada una llarga i sempre positiva etapa de servei a l’activitat comercial catalana i, en especial, a l’art que genera el país. Les actuals circumstàncies, tan poc favorables a la majoria d’activitats, han aconsellat un canvi d’orien- tació i nous reptes. Segimon Rovira i Cambra, l’actual responsable d’una trajectòria que començà amb el seu avi Segimon i seguí amb el seu pare, Antoni, ha hagut de prendre aquesta dràstica decisió. Ell l’explica amb la seva habitual contenció, dins del dolor que li produeix. I, a més a més, ha volgut que jo, amic seu des de fa anys, com també ho sóc de la seva ben trobada família, l’acompanyi. Creu que els anys que porto dedicat a tractar periodísticament les qüestions de cultura de Catalunya em permeten de representar amb una certa dignitat tots els col·leccionistes, crítics i ciutadans que de manera individual i col·lectiva sentim el que és una veritable pèrdua. Intentaré, si més no, fer el màxim per a estar a l’alçada del que se’m demana.

He acompanyat les activitats de la Sala Rovira, tant amb presentacions com amb puntuals referències periodístiques, al llarg de cinquanta anys. No són pas tots els que ella té d’existència, però marquen un període ampli en el qual, conscient de la bona tasca que sempre ha dut a terme, m’he implicat amb les meves opinions. Perquè sempre he pensat –ho he de dir ben fort i clar– que darrere del tan necessari esperit comercial que ha existit, hi havia un esperit de ferma i tossuda catalanitat.

Cesc

Primer, amb la fundació en temps de la Dictadura de Primo de Rivera; després, amb el gloriós esclat de la Generalitat republicana –hi ha testimonis gràfics sobre les diades del Llibre i reformes a la botiga–; i, acabada la guerra civil, en el començament d’una llarga travessia pel desert de la dictadura franquista. Un llarg enfilall d’exposicions, que començà amb una de dedicada als dibuixos d’Isidre Nonell, que, malgrat no aconseguir ni una venda, fou l’esperó per a seguir, amb constància i sense cap mena de defalliment, al llarg de setanta anys, de portes obertes als artistes que hi han exposat i a la ciutadania que de cap manera no volia perdre la identitat catalana. Així, a la Sala Rovira, amb respecte a col·legues d’altres llocs, sempre han trobat comprensió i ajut, quan s’ha necessitat, abans i ara, dins de l’actual democràcia. El dibuix català, base fonamental de l’art plàstic en general i moltes vegades memòria entre nosaltres d’una trajectòria que ens van voler fer oblidar, sempre ha trobat a Sala Rovira un lloc preferent. I ara, quan dedica aquesta darrera exposició al local de Rambla de Cata- lunya 62 –que ha fet emblemàtic– a un seguit d’artistes desapareguts, amb els quals també ret homenatge als qui feliçment encara són vius, cal recordar-ho. Les persones passem, però els exemples queden, i en aquest període de general ensulsiada, que en diem crisi, la trajectòria de la Sala Rovira ens ha de servir per a reaccionar i ésser de nou forts.

Josep M. Cadena

 Mostra de l'exposició commemorativa

                                      

El dibuixant Joan G. Junceda

10 de novembre 2011 - 10 de gener 2012

ACCIÓ I EXEMPLE DE JUNCEDA

L’obra gràfica de Junceda, realitzada al compàs de l’actualitat que vivia el dibuixant en el seu dia a dia d’intens treball i d’acord amb unes situacions sempre canviants que compartia íntimament amb l’ampli públic popular al qual anava adreçada, resulta cada vegada més representativa d’un període de puixança catalana al qual, almenys en les seves essències, caldria tornar.

Trobada i estudiada en les revistes i en els llibres en què bàsicament col·laborà –en particular a “¡Cu-Cut!”, “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx” i moltes altres, així com en la “Biblioteca Patufet”– és com un conjunt de milers de fotogrames que per ells mateixos s’ordenen i donen una completa referència sobre la capacitat que van tenir molts dels nostres antecessors d’ésser ells mateixos en les formes i mantenir-se fidels a les maneres bàsiques del nostre poble. Per això, com passa ara, quan tenim l’oportunitat d’accedir a un seguit de treballs originals seus, realitzats i pensats en origen per a complir amb unes demandes editorials molt concretes, podem captar amb més amplitud la seva força com a artista del dibuix, però també el seu sentit ètic com a ciutadans de Catalunya que ell i molts d’altres eren, per sobre de diferències de criteri, en les coses de cada moment.

Poc després d’aquella excel·lent exposició que vam poder veure en aquesta mateixa Sala Rovira, fogar del dibuix català, sobre obres que representaven els amics i contemporanis de Junceda i que ell guardava en la seva col·lecció particular, ens n'arriba una altra amb treballs seus de molt diversa mena. Així hi trobem originals relatius a la famosa auca de Montserrat, al gran cartell que realitzà sobre la rotativa en color amb què s’imprimia “Pelele” –intent frustrat de projectar “Virolet” al castellà, igual com s’havia fet respecte de “En Patufet” amb el nom de “Chiquitín”– i el darrer dibuix seu per a la portada d’aquell gran setmanari, que ensenyà i conservà el català al llarg de diverses generacions i fou violentament suprimit arran de l’ensulsiada –ara potser diríem tsunami– que va patir el nostre país el 26 de gener de 1939 i de la qual encara ara no ens hem recuperat del tot.

Joan Garcia-Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, la Selva, 1948) ha quedat també, amb tota justícia, com el gran il·lustrador de les “Pàgines viscudes” de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950), que eren molt més profundes i punyents del que alguns hi van voler veure en el seu moment. Però, abans de tot, fou per ell mateix un creador original, amb un gruix ampli i constant de catalanitat. Només cal veure aquesta exposició per a comprovar-ho i per a fruir-ho. I, evidentment, per a prendre'n exemple.

Josep M. Cadena

JORDI VILA DELCLÒS

Il·lustració

Del 4 d'octubre al 8 de novembre de 2011

Dibuixos originals dels llibres Versos piratas, Piratas en verso, Orgull i prejudici, La llamada de la selva, La vida y poesía de Federico García Lorca i de la revista Cavall Fort.

Para hablar de la obra de Jordi Vila Delclòs, hay que hablar de la luz. Según el diccionario de la Real Academia de la Lengua, “ilustrar” significa, en su primera acepción, “dar luz al entendimiento”, y eso es lo que hace Jordi con cada libro que recrea e interpreta. Los textos, a través de su trabajo, desvelan sus líneas, su luz, sus colores; y cada texto tiene un trazo, una luminosidad, unos matices de color únicos. Pero hace falta un artista de la talla de Jordi Vila Delclòs para hacernos ver esas cualidades plásticas que acompañan siempre a la palabra escrita, ocultas en ella, latentes como la música de un piano dormido.

Es todo un descubrimiento, incluso para el autor de esas palabras, asomarse a las ilustraciones de Jordi. Yo he tenido la suerte de ver algunos de mis libros iluminados por sus obras. Y también he tenido la oportunidad de acompañarle en algunos momentos de su proceso creativo. He asistido a su meticulosa e impresionante labor de docu- mentación, y también a ese instante mágico en el que la investigación se transforma en creatividad pura, en el que una obra mía se convierte en su obra, como sucedió, por ejemplo, en el caso de nuestros “Versos piratas, piratas en verso”.

El proceso resulta fascinante, pero el resultado lo es más aún. Para todos aquellos que amamos los libros, es imposible contemplar la obra de Jordi Vila Delclòs dejando a un lado la emoción. En su “Orgullo y Prejuicio”; por ejemplo, consigue transmitirnos la delicada ironía de Jane Austen a través de una interpretación llena de frescura y transparencia. Y su “Lorca” ha logrado, no sé cómo, representar no solo el eco nostálgico de una vida, sino también la misteriosa intimidad con los objetos cotidianos que debió de experimentar el poeta. ¿Qué decir, por otro lado, de las escalofriantes ilustraciones de “La llamada de la selva”, donde uno casi puede sentir en su piel la amenaza de la nieve y de una naturaleza en la que nos sentimos insignificantes? O de esa estación de ferrocarril en la que, a pesar de la distancia, casi podemos oír el bullicio, las despedidas falsamente animadas mezcladas con los gritos de los niños y los sollozos apenas contenidos de las madres que ven partir a sus hijos hacia la guerra...

Cada obra de Jordi Vila Delclòs es una vidriera de líneas y colores a través de la cual se filtra la luz particular de un texto. Captamos esa luz, pero también mucho más: el universo creativo de un artista único que sabe transformarla para nosotros en algo nuevo y deliciosamente inesperado.

Otra de las acepciones del verbo ilustrar que nos brinda el diccionario es la de “hacer ilustre a alguien o algo”. Es, precisamente, lo que hace un ilustrador como Jordi Vila Delclòs con cada uno de los libros que construye: elevarlo a una categoría artística más “ilustre”, convertirlo en una edición que nunca dejará de ser especial para el lector que alguna vez se asomó a ella.

Ana Alonso, León 2 de septiembre de 2011

UNA COL·LECCIÓ PER A L'ESTIU

Bona part d'aquesta exposició que presentem pertany a un col·leccionista que ha anat adquirint aquestes obres d'il·lustradors antics, actuals i d'altres artistes de reconeguda trajectòria.

APEL·LES MESTRES, CESC, CORNET, JUNCEDA, LLAVERIAS, MORATÓ ARAGONÉS, ALFRED OPISSO, RICARD OPISSO, ROS Y GÜELL, MARIA ESPLUGA, CRISTINA LOSANTOS, PICANYOL, NEUS RAMON, FINA RIFÀ, FRANCESC ROVIRA I JORDI VILA DELCLÒS.

http://salarovira.cat/

Susagna Urgell

OBRA PICTÒRICA

SOBRE ELS POEMES VISTES AL MAR DE JOAN MARAGALL

Del 31 de maig al 25 de juny de 2011

Una altra nitidesa inesperada

L’encant que encara captiva en la poesia de Joan Maragall és degut en una gran part a la seva nitidesa espontània. No hi ha cap mena d’artifici, i encara menys un esforç per a agençar la bellesa que percep al seu voltant.

La nitidesa és un tret que abraça la ingenuïtat paradoxal de l’adult, capaç de meravellar-se i de quedar captivat, no pas menys que la senzillesa, la claredat, l’autenticitat i una certa transparència.

És cert: ho tenim en la seva poesia i per això hi descansem.

Però ara Susagna Urgell s’ha plantejat de transposar quelcom d’aquell encant per la nitidesa en el seu art propi, que des de 1988 és la pintura. Com recollir-ho visualment?

Les noves tecnologies i, particularment, la informàtica, gràcies paradoxalment a la seva complexitat, permeten d'apartar – no precisament rebutjar- una gran quantitat de trets accessoris i despullar l’entranya nítida de la realitat: en aquest cas, la realitat verbal maragalliana.

Això és el que pretén —i sovint aconsegueix— la recerca tècnica de Susagna Urgell, la qual afegeix al treball dels pinzells la manipulació de la realitat que aquells aporten, gràcies a una penetració en la seva entranya de manera informàtica. Una cosa realment inconcebible per a Velázquez, Rubens, Rafael, Goya o Fortuny, però avui tan assequible com sorprenent. La realitat pintada obre la seva entranya a la visió: és la mateixa, però la veiem nova.

Però és més encara: una via inesperada de trànsit i potser un vincle de relació entre l’art de la paraula i l’art de la visió. Des d’aquest intent es pot albirar en el futur quelcom que seria anomenat un «art total», si aquesta expressió no sonés massa emfàtica; és prerible atenir-nos ara com ara a la trobada amb l'intent humil. I al tast condicionat del plaer que comença a oferir.

Serà qüestió de reflexionar a poc a poc sobre aquesta versió inesperada de la realitat estètica: que la veiem «una altra» tot i ser «la mateixa». Probablement ens trobem en un llindar que suggereix futures sorpreses. Però, de moment, gaudim novament que Joan Maragall hagi suggerit a Susagna Urgell unes visions que ella mateixa reconverteix en «una altra» bellesa inesperada. I com que, efectivament, se'ns presenta més nítida, també és més maragalliana.

Federico Revilla

JUNCEDA I EL SEU ENTORN ARTÍSTIC

Del 28 d’abril al 28 de maig de 2011

Enguany s’han complert (13 de febrer) cent trenta anys de la naixença, i s’arribarà (10 de setembre) als seixanta-tres de la mort de Joan G. Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 - Blanes, Selva, 1948). Aquestes dates no són certament prou emblemàtiques per a programar commemoracions especials, però ofereixen un sentit especial del temps històric transcorregut. Així podem veure la figura d’aquell artista català no tan sols com la del gran dibuixant que era, sinó com un dels principals elements impulsors d’una acció que cada cop em sembla més necessària de recordar: la reivindicació de l’època en què tant va destacar Junceda. Perquè no tinc cap dubte que fou una de les més importants per a l’art i la cultura pròpies d’un país com el nostre, que avançava cap a la plena autarquia i es dotava de tots els elements necessaris per a poder aconseguir-la.

La mort, fa uns anys, d’Esperança Junceda, la filla que quedava d’aquell gran esperit creatiu, la qual cuidà de conservar la seva memòria amb un conjunt de peces i documents que havien quedat dins l’àmbit familiar, ha fet que les seves hereves, amb un sentit participatiu que les honora, posin ara a l’abast de la ciutadania un seguit d’obres d’art que responen a l’època d’aquell artista i que eren les que conservava prop seu amb més estima. Són les que figuren en aquesta exposició que, encara que presidida pel gran retrat que Feliu Elias, “Apa”, realitzà del seu amic i que és digne d’un museu, té com a principals elements obres que li dedicaren els seus principals amics i companys. (Cal remarcar, però, que també hi figura l’original de l’únic dibuix que Junceda, sota el pseudònim “Jafet”, realitzà per al primitiu “Papitu”, una veritable raresa).

En primer lloc hi podem trobar obres de Gaietà Cornet i de Joan Llaverias (dues excel·lents representacions de la Costa Brava), els amics i companys que acolliren Junceda l’any 1902, quan demanà poder col·laborar a “¡Cu-Cut!”, i amb el qual compartiren, durant anys, una excel·lent tasca a “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx” i a les col·leccions de contes de l’editorial Baguñà. I, fent-los costat, es troben altres exemples de bona factura, com són les obres de Nonell, Lola Anglada, Francesc Gimeno, Ricard Opisso, Rafael Pérez Barradas, Pere Pruna, Valentí Castanys, Gustau Vila “Grapa”, Jaume Juez “Xirinius”, D’Ivori, Gabriel Amat i Josep Mompou, així com altres amb els quals, en conjunt, representen diversos estadis d’una mateixa generació creativa.

Disposo, com és natural en un catàleg com aquest, de poc espai. Però l’aprofito per insistir que cal que vegin aquesta exposició, plenament representativa de l’època a la qual pertany. Amb ella, i al voltant de la figura de Junceda, s’aconsegueix donar el perfum d’uns temps que cal recuperar en esperit, però també en realitzacions exemplars.

Josep M. Cadena